jueves, 31 de diciembre de 2009

Bon any! - ¡Feliz año nuevo desde Anayet!

Para empezar bien el año, excursión a los ibones de Anayet, mirador privilegiado del Midi d'Ossau. La ruta más corta parte de la estación de esquí de Formigal, concretamente del aparcamiento de Anayet, y remonta el barranco de Culibillas. Los ibones están a 2.227 metros de altura. Tiempo aproximado: 2h30min. Otra posibilidad es llegar a los ibones desde Canfranc-Estación, por la Canal Roya y el circo de la Cortinada (3h30min).
Les dues rutes segueixen el GR-11 o Travessia Transpirinenca. En sentit est-oest, el GR-11 surt de Sallent de Gállego i a l'estació d'esquí de Formigal es bifurca en la variant de la Canal de Izas i la de la Canal Roya, que és la que porta als estanys d'Anayet. El final d'etapa és el poble de Candanchú.
From Anayet lakes you'll get one of the best views of Midi d'Ossau. The shortest way to go to the lakes starts at Formigal ski resort (2h30min). You can also reach Anayet from Canfranc (3h30min).

jueves, 10 de diciembre de 2009

Aguas Tuertas

Podéis llegar a Aguas Tuertas desde la Selva de Oza o desde la zona del Somport. En el primer caso, la subida es más gradual porque se hace por pista, pero también más monótona. Os llevará aproximadamente una 1h 40min llegar al Achar de Aguas Tuertas, y 1h más subir al Puerto del Escalé, recomendable para tener la visión de todo el valle desde arriba. Partiendo de la zona del Somport, hemos recorrido dos vías alternativas: desde Candanchú por el Ibón de Estanés (unas 4h hasta el Puerto de Escalé), o desde el parking d'Espelunguère, en Francia, por el Col d'Escalé d'Aygue Torte (en este caso tardamos unas 3h, pero con raquetas, mucha nieve y abriendo huella; sin nieve sería mucho menos). Más fotos en http://dacalleja.wordpress.com/

Una excursió molt interessant tant a l'estiu com a l'hivern amb raquetes. La ruta és més fàcil des de la Selva d'Oza, però més variada i divertida des de la zona del Somport. Per una via o altra, les aigüestortes aragoneses no us decebran!

This valley is called Aguas Tuertas (twisted waters) because the river curves likes a snake trying to find its way out. The place is wonderful in winter and summer. The easiest way to get there is from Selva de Oza. Aguas Tuertas is in the GR-11, in the way from Candanchú to Guarrinza. More pictures in http://dacalleja.wordpress.com/

lunes, 7 de diciembre de 2009

Lagos Negros. La despedida.

Después de publicar las rutas a seis lagos negros, despedimos esta serie con una imagen del Estanh Nere deth Horcalh, en la Vall d'Aran. Probablemente, nuestro lago negro preferido de todos los que hemos recorrido en los últimos meses. No os perdáis la ruta y otras fotos de este lago en la revista "El mundo de los Pirineos", que durante todo el mes de diciembre todavía podéis encontrar en los quioscos! Además de la excursión al Estanh Nere del Horcalh, aparecen también otros cuatro lagos negros situados a los pies del Posets, en la zona periférica de Aigüestortes, en Andorra y en la Cerdanya francesa.

El Gorg Negre de Noedes, l'Estany Negre de Comapedrosa, els Estanys Negres de Gerber, el Ibón Negro de Posets i l'Estanh Nere deth Horcalh (a la foto) són les rutes que podeu trobar a la revista "El mundo de los Pirineos". Amb aquesta imatge del Horcalh acomiadem la sèrie dels llacs negres del Pirineu, on diuen les llegendes que viuen les bruixes i s'amaguen les portes de l'infern.

That's all, folks! In the last days we have posted the trails to six black lakes in the Pyrenees. You'll find more in "El mundo de los Pirineos" magazine, where we discover five more black lakes, from Aigüestortes to the French Cerdanya. And be careful! Witches will be watching you from the deep hell's doors!

sábado, 28 de noviembre de 2009

Lagos Negros: Estany Negre "de Subenuix"

Este nuevo estany negre está situado dentro del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. En los mapas aparece simplemente como Estany Nere, y lo hemos bautizado como "de Subenuix" porque se encuentra entre l'Agulla del Portarró y el Pic Xic de Subenuix. Desde el planell d'Aigüestortes cogemos el camino que va hacia el Portarró d'Espot. Nos desvíamos a la derecha por el sendero que conduce al Pino de Peixerani, y desde allí seguimos en dirección este el barranco de Peixerani hasta el lago (en la foto, orilla del estany cubierto por la nieve en el mes de marzo).

Una excursió molt curta que ens permet conèixer la zona del Riu Sant Nicolau, en el sector occidental del Parc d'Aigüestortes. Des de Boí podem arribar al Planell d'Aigüestortes mitjançant el servei de taxis 4x4. (L'altra opció és deixar el cotxe a la Palanca de la Molina i pujar caminant). Un cop al Planell d'Aigüestortes, hem d'anar cap a l'Estany Llong, i des d'allà, cap al pi negre de Peixerani, declarat arbre monumental. La part final fins a l'Estany Negre és la que està menys marcada.

Beatiful and easy trek inside the Park of Aigüestortes and Estany de Sant Maurici. There's a taxi service from Boí to Planell d'Aigüestortes. From there, you have to walk to Estany Llong and the monunental pine tree of Peixerani. The last part until de black lake is more difficult to follow because it doesn't have many marks. In the maps, this lake is just called "black lake". We call it ·of Subenuix" because is placed under Subenuix peak.

viernes, 20 de noviembre de 2009

Lagos Negros. Estany Negre (del Carlit)


Otra excursión muy fácil desde el "estany de les Bulloses". Recomendamos hacerla el mismo día que la excursión al otro lago negro citado en el post anterior. En este caso, cruzamos la presa de las Bulloses dejando el hotel a nuestra derecha. La ruta está perfectamente señalizada. Primero encontraremos el "estany de Viver" y poco después el "estany Negre" (2.157 m.), a media hora aproximada desde el punto de inicio del recorrido. En la foto, la superficie helada del Estany Negre en un día perfecto de invierno.

La ruta al Carlit ens porta per un entorn espectacular, amb nombrosos estanys entre els quals destaquem l'Estany Negre. Ombrívol com indica el seu nom, l'estany negre apareix rodejat d'arbres que enmarquen les seves aigües misterioses. Potser una de les llegendàries portes a l'infern?

Another black lake very close to Bulloses lake, as the one mentioned in the last post. You have to cross the dam, leaving the hotel at your right. First you'll get to Viver lake, and very soon after you'll find the Black lake (2.157 m.). It only takes about 30 minutes from the beginning.

martes, 17 de noviembre de 2009

Lagos Negros. Estany Negre (de les Bulloses)



La zona del Estany de les Bulloses, en la Cerdanya francesa, nos ofrece la posibilidad de visitar dos lagos negros. Al primero lo llamaremos de les Bulloses. Al segundo, del Carlit, ya que se halla en la ruta al pico del mismo nombre. Desde Montlluís nos dirigimos hacia las Bulloses a lo largo de 15 km., por una carretera que en su último tramo se convierte en pista. En verano está cerrada y se sube en autobús. Desde el estany de les Bulloses, la ruta hacia el Estany Negre no tiene ninguna dificultad. Comenzamos a andar en dirección sur por el recorrido circular que se conoce como circuito de los lagos. Tanto en un sentido como en otro, el Estany Negre (1.966 m.) se encuentra a una hora del punto de inicio. También conoceremos otros lagos como los de Pradells, Llarg o del Racó.

Magnífica ruta per la Catalunya Nord, al peu del Carlit. L'estany de les Bulloses és el punt d'inici d'aquesta excursió que ens portarà a un altre estany negre carregat de llegendes. Aquí també hi viuen les dones d'aigua! El camí és fàcil i pràcticament no té desnivell.

Bulloses lake offers a wonderful landscape in North Catalonia or French Cerdanya. From Montlluís it takes 15 km, to get to Bulloses lake. In summer months, the road is closed and there's a bus service. Close to Bulloses we'll find two black lakes. The first one we visit is located south of Bulloses. The path is easy and it takes only one hour to get there.

miércoles, 11 de noviembre de 2009

Lagos Negros: Estany Negre de Boí


Este es, junto con el de Peguera, uno de los estanys más conocidos del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y su zona periférica. Dejamos el coche en el embalse de Cavallers y comenzamos el ascenso. Prácticamente todo el recorrido transcurre por terreno descubierto. Pasaremos por la cascada de Riumalo y por la zona rocosa conocida como "les llastres de la Morta". Al final del camino nos espera el espectacular estany negre y a su orilla, el refugio Ventosa i Calvell, situado en un entorno espectacular. Tiempo: 2h-2h30min. (sólo ida). Desnivel: 480m.

El refugi Ventosa i Calvell és un magnific punt de partida per fer excursions en aquesta zona: els estanys de Travessani o de Monges, el circ de Colomers o els Besiberris. Aquest refugi, situat a 2.220 m., és una de les etapes de la travessa Carros de Foc.

This black lake is one of the most known in Aigüestortes and Sant Maurici Lake National Park. It'll only take you 2h.-2h30min to get there from Cavallers reservoir. You can stay at Ventosa i Calvell refuge, one of the shelters in the famous Carros de Foc crossing.

sábado, 7 de noviembre de 2009

Lagos Negros: Estany Negre de Cabanes


Continuamos con la serie de los lagos negros. El estany negre de Cabanes está situado en la zona periférica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tenemos que dejar el coche en el aparcamiento que hay por encima del refugio del Gerdar, en la carretera de la Bonaigua. La primera parte del camino tiene bastante pendiente y ascendemos por enmedio de un precioso bosque. Está señalizado con marcas amarillas hasta el desvío del Pla de Breviari, que encontramos después de cruzar un puente de madera. Nuestra ruta sigue hacia la derecha y llegamos al lago negro de Cabanes (2.189m.) después de pasar bajo una pared de granitos y un par de tramos con bloques de piedra. Nivel fácil-medio. Tiempo: 1:30h-2h. (sólo ascenso). Desnivel: 750m.

Una excursió relativament fàcil (encara que el desnivell és pronunciat), per gaudir d'un llac especial, perquè l'estany Negre de Cabanes és dels pocs on hi podem trobar una illa. El paisatge és espectacular i la passejada pel bosc de Gerdar ens compensarà pels esforços.

Black Lakes (2). After Peguera, now we'll go to Estany Negre de Cabanes. It's an easy trek, it'll take you only 1:30h-2h to get there, but the path is steep. You have to leave the car in the parking lot up to Gerdar refuge, in Bonaigua road.

martes, 3 de noviembre de 2009

Lagos Negros: Estany Negre de Peguera

En nuestro reportaje sobre los lagos negros en la revista “El mundo de los Pirineos” hablamos de cinco estanys o ibones repartidos por Catalunya, Andorra, Huesca y Francia. Hay muchos más, y aquí os vamos a proponer rutas a los que no entraron en el reportaje.

L’Estany Negre de Peguera está situado en el “Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici”. Tenemos que salir de Espot y seguir el GR-11.20. Un ascenso constante pero fácil nos llevará en unas 3-3:30 horas hasta el refugio Josep Maria Blanc, situado en un entorno idílico en la orilla de l’Estany Tort de Peguera. A sólo cinco minutos está el Estany Negre (2.400 m.)

Comencem la nostra ruta pels estanys negres dels Pirineus visitant l’Estany Negre de Peguera. Està considerat l’estany més profund del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No és estrany que les llegendes hagin vist en els seus 117 metres de profunditat un bon amagatall per a les bruixes.

jueves, 29 de octubre de 2009

Lagos Negros del Pirineo


Al llarg de la serralada trobareu desenes de llacs que porten el nom de "negres": Estany Negre de Peguera, de Gerber, de Cabanes, Ibón Negro de Estós, Estanh Nere deth Horcalh, Gorg Negre de Noedes....I per què es diuen així? Les raons científiques expliquen que són més profunds, i que les característiques del terreny fan que es vegin més foscos. Però el món de les llegendes ens dóna una altra raó. Els llacs són negres perquè amaguen les portes de l'infern.

La revista El Mundo de los Pirineos publica esta semana, en su número de noviembre-diciembre, nuestro reportaje sobre los lagos negros del Pirineo. Hay decenas a lo largo de la cordillera que llevan este nombre. ¿ Por qué se llaman así? Las razones científicas nos dicen que sus aguas son más profundas, y que las características del terreno hacen que se vean oscuras. Pero la leyenda nos da otra explicación. Los lagos son negros porque allí celebran sus akelarres las brujas del Pirineo, y en sus fondos tenebrosos se hallan las puertas del infierno.

This week, "El Mundo de los Pirineos" magazine publishes our story about black lakes in the Pyrenees. There are more than twenty with this name. Scientifical reasons will say it's because they're deeper than others. But if you believe in legends, you must know these lakes are the door to hell, and in its waters you'll find the witches of Pyrenees.

martes, 27 de octubre de 2009

Muniellos: Asturias al máximo

La Reserva Natural Integral de Muniellos sólo puede ser visitada por veinte personas al día. El período para solicitar los permisos se abre el quince de diciembre de cada año. En poco tiempo, desaparecen todas las plazas para los fines de semana del otoño siguiente. No es de extrañar, porque Muniellos está considerado el robledal más grande de España y uno de los mejor conservados de Europa, y nos ofrece algunos de los mejores paisajes de Asturias. La entrada se hace por el centro de interpretación de Tablizas, donde los visitantes reciben consejos sobre las rutas que pueden seguir en la reserva.

Muniellos és el paradís del roure i un autèntic espectacle a la tardor. Un bon lloc per allotjar-se és Cangas del Narcea. Si tenim més dies, un altre espai natural molt recomenable és el Parc Natural de Fonts del Narcea, Degaña i Ibias. Astúries sempre és una aposta segura per als amants de la natura!

viernes, 23 de octubre de 2009

Paisajes de otoño


Para muchos, la mejor estación para andar por el monte. Los días son más cortos, pero si el tiempo acompaña, el espectáculo está garantizado. En la foto, camino a la cascada Saut deth Pish, en la Vall d'Aran.

A la Vall d'Aran, destaquem també el bosc de Baricauba o l'Artiga de Lin, per posar només dos exemples. Però l'oferta al Pirineu és gairebé inesgotable: la selva d'Oza, la d'Irati, la fageda d'en Jordà, el canó de l'Añisclo....El plaer de gaudir d'una natura pintada de mil colors.

miércoles, 21 de octubre de 2009

El cañón de Añisclo 2 (desde arriba)

Excursión muy fácil que nos permite conocer el cañón de Añisclo desde lo alto y obtener unas vistas espectaculares del Monte Perdido, el Añisclo y la Punta de las Olas. Conducimos desde Puértolas en dirección a Bestué y antes de llegar a esta población, tomamos la pista que sale a la derecha con la indicación Montaña de Sensa. La pista es larga pero está en buen estado. Dejamos el coche en la barrera y comenzamos a andar pasando por dos refugios, el de Plana Canal (5 min.) y el de San Vicenda (40 min.). Aquí podemos elegir entre bajar hasta la cascada de la Fuen Blanca o ascender hasta el Cuello Viceto. Una vez allí, es muy recomendable coger el sendero que va hacia la izquierda. Nos conducirá a un balcón espectacular. En la foto, el cañón de Añisclo y al fondo, de izquierda a derecha, Monte Perdido, Añisclo y Punta de las Olas.

Una manera espectacular i fàcil de conèixer el canó de l’Añisclo des de dalt. Pràcticament no té desnivell, i el camí és fàcil i apte per a tot tipus d’excursionistes. Un complement perfecte a la ruta que es pot fer per l’interior del barranc seguint el curs del riu Bellós.

Spectacular and easy path walking on the top of Añisclo cliffs. You can drive until Montaña de Sensa, where you have to leave the car. In 5 min. you get to Plana Canal cabin, and in 40 min. to San Vicenda cabin. Once there you can choose between going down the canyon to Fuen Blanca Cascade or going up to Cuello Viceto and turning left, where you’ll get incredible views. In the picture, Añisclo canyon under Monte Perdido, Añisclo and Punta de las Olas (from left to right).

lunes, 19 de octubre de 2009

Cañón de Añisclo 1 (por el río)

Cuando hablamos del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido muchas veces nos quedamos sólo con la imagen de su zona más conocida, el valle de Ordesa. Pero el parque tiene muchos otros rincones espectaculares y entre ellos destaca de manera preferente el cañon de Añisclo, una profunda y larga garganta recorrida por el río Bellós. La primera excursión la haremos por el fondo del barranco. Se parte del aparcamiento de la ermita de San Úrbez, en la carretera que viene de Escalona. El recorrido completo hasta la cascada de la Fuen Blanca nos llevará cinco horas de ida y unas cuatro de vuelta. En el fondo del cañón se crea un microclima que permite que convivan especies tan diversas como las encinas y las hayas. Y al final del camino, el impresionante salto de la Fuen Blanca, a los pies de la Punta de las Olas y del Añisclo.

Ens trobem davant d’un dels paratges més espectaculars del Pirineu aragonès. Des del cim del Mont Perdut es veu clarament la vall d’Ordesa, però és encara molt més impactant observar el profund i estret tall en la roca que fa el canó de l’Añisclo. Un recorregut pel fons del barranc, enmig de la frondositat del bosc que creix a la vora del riu Bellós, és una experiència inoblidable.

Añisclo Canyon is not as known as Ordesa Valley, but it deserves a place among the most spectacular landscapes in the Pyrenees. The path starts at San Úrbez bridge, where you can leave your car. It takes about 5 hours to get to the Fuen Blanca cascade. Youl’ll walk along Bellós river, surrounded by the magnificent forest which grows at the bottom of incredible cliffs.

miércoles, 30 de septiembre de 2009

Sobrevolant la Garrotxa

Si voleu fer un regal molt especial o viure una experiència única, no us ho perdeu! Una passejada en globus per sobre dels volcans de la Garrotxa. En de la foto és el de Santa Margarida, amb l'ermita romànica enmig del cràter. Més d'una hora de vol, un brindis amb cava des del cel i, a la tornada, esmorçar amb productes típics de la zona.

Si queréis hacer un regalo único y especial (nosotros tuvimos la suerte de que nos lo hicieran), contratad un viaje en globo en la zona volcánica de la Garrotxa. En la foto, el volcán de Santa Margarida, con la ermita románica en el centro. El momento más impactante: cuando el globo se eleva rápidamente y, de repente, ya tenemos los volcanes a nuestros pies y delante, los Pirineos cubiertos de nieve. Más de una hora de vuelo, un brindis en el aire y, ya de regreso, desayuno con productos típicos de la zona. Un regalo que no se olvida.

Irati, el bosque encantado

Siempre es un buen momento para visitar Irati, en Navarra, pero aún es mejor en esta época del año, cuando en unas pocas semanas todo el hayedo, el segundo más grande de Europa, se vestirá de otoño. Irati es, sin duda, uno de los mejores lugares para visitar en esta estación. Dos son los lugares más conocidos para acceder al bosque o Selva de Irati, y en ambos encontramos casetas de información.
Al primero se llega desde Otsagabia, por la zona de la ermita de las Nieves y las Casas de Irati. Las ventajas de esta opción es que nos permite conocer Otsagabia, un pueblo con mucho encanto, con diversas posibilidades de alojamiento, entre ellas, un camping con albergue. Además, su sidrería es una recompensa en toda la regla para recuperar fuerzas despues de andar por el monte. El inconveniente es que esta parte del bosque quizá no es tan espectacular como la que encontramos por la otra entrada, que se hace por Aezkoa. Allí la mejor opción para alojarnos es el hotel rural albergue que encontramos a los pies del Mendilatz.

Diuen que el nom d'Irati prové de la paraula basca que designa les falgueres. De falgueres no ens en faltaran, ni tampoc d'arbres gegatins coberts per una molsa tan espessa que s'hi enfonsen les mans. Segur que des del darrere d'un tronc ens observa el Barsajaun, el senyor dels boscos de les llegendes.

martes, 29 de septiembre de 2009

Uelhs deth Joeu


Las aguas procedentes de los glaciares del Aneto y la Maladeta que desaparecen en el Forau d'Aigualluts hacen un recorrido subterráneo de casi cuatro km. hasta que resurgen con fuerza en la Val d’Aran. En 1931, el científico Norbert Casteret demostró la procedencia de la espectacular surgencia echando colorante en el sumidero del Forau d’Aigualluts.
La visita als Uelhs o Ulls deth Joeu és apta per a tothom perquè s’hi pot arribar en cotxe. Podem aprofitar per conèixer també Era Artiga de Lin. Aquesta zona és especialment recomanable a la tardor pels increïbles colors de la fageda.

Forau de Aigualluts


Una de les excursions més fàcils, típiques i concorregudes dels Pirineus, però no per això deixa de ser un fenòmen molt interessant d’observar enmig d’un paisatge espectacular. Veurem com les aigües que baixen de les glaceres de la Maladeta i l’Aneto, després de caure amb força per una cascada, desapareixen pel conegut “forau” o forat con si es tractés d’un truc de màgia. Per arribar a aquest indret, podem agafar els autobusos que surten d’ Hospital de Benasque en direcció a La Besurta. Des d’allá només haurem de caminar 30-40 minuts.

Agujero en el que “desaparecen” las aguas que bajan de los glaciares del Aneto y la Maladeta. Para observar este curioso fenómeno kárstico sólo tenemos que caminar unos 30-40 minutos desde el aparcamiento de La Besurta, al que podemos llegar andando o con los autobuses que salen desde Hospital de Benasque.

lunes, 21 de septiembre de 2009

Refugi de la Renclusa

El refugi de la Renclusa és tot un clàssic del muntanyisme, perquè és la porta d'accés més habitual per a les ascensions a l'Aneto. D'aquí surt la ruta coneguda com a "la normal nord", mentre que "la normal sud" comença al refugi lliure de Coronas. Tot i que es troba en territori administratiu aragonès, el refugi de la Renclusa el va posar en marxa l'enginyer Juli Soler Santaló amb el suport del Centre Excursionista de Catalunya. Fora el refugi hi ha un monument d'homenatge a Soler Santaló, mossèn Oliveras i a la família Sayó.

La inauguración del refugio estuvo marcada por la tragedia. Soler Santaló murió dos años antes de la finalización de las obras a causa de una enfermedad. Pero lo peor estaba por llegar. El día antes de la apertura oficial, mosén Oliveras y el guía benasqués José Sayó subieron al Aneto con dos excursionistas alemanes. Un rayo los alcanzó en el Paso de Mahoma y mató a Sayó y al montañero alemán Adolf Blass. Los hechos los relató Oliveras en "Els llamps de la Maleïda", que la editorial Cossetània reeditó en 2003. Dicen que mosén Oliveras nunca se recuperó de aquella tragedia, aunque siguió volviendo al Aneto para recordar a sus compañeros muertos. Subió a la cima por última vez a los 72 años.

Renclusa is one of the most known refuges in the Pyrenees. From here thousands of climbers try every year to reach Aneto, the highest summit in this mountain chain.The refuge was inaugurated in 1916, and its history is full of drama and epic, as all stories involving mountains and its pioneers.

lunes, 14 de septiembre de 2009

Ibones de Escarpinosa. Valle de Estós. Benasque


Desnivel: 727 m.
Distancia: 5,700 km.
Dificultad: Fácil.

Ocupan un lugar preferente en el listado de lagos más bonitos del Pirineo. La excursión por el valle de Estós es relativamente fácil y asequible para la mayor parte de excursionistas. El tiempo estimado es de unas dos horas la ida y una hora y media el regreso.

Partiendo de Benasque en direccion a Hospital de Benasque tenemos que coger el desvío a mano izquierda que encontramos después del puente de San Jaime. Dejamos el coche en la zona de aparcamiento (1.300 m.) y en media hora llegamos a la cabaña de Santa Ana caminando por una cómoda pista señalizada con las marcas rojas y blancas del GR-11. Quince minutos después encontramos el desvío a mano izquierda que lleva a los ibones de Batisielles y Escarpinosa. A partir de este punto el sendero es mucho más empinado y pedregoso. Llegar hasta el ibonet de Batisielles nos llevara unos 45 minutos, aunque los carteles de información del parque dan un tiempo de una hora y media. Y desde el ibonet de Batisielles hasta los Ibones de Escarpinosa tardaremos unos 25 minutos por un sendero pedregoso con alguna trepada fácil. Nos encontramos el Ibón Azul de Escarpinosa y cinco minutos después el Ibón Verde (2.027 m). Los dos ibones presiden un espectacular paisaje de rocas y pinos. Podemos rodearlos siguiendo los hitos mientras disfrutamos de las increíbles vistas de los tresmiles vecinos.

Si visiteu Benasque no us perdeu aquesta excursió relativament fàcil i curta per una de les valls més boniques del Pirineu. Des de l'"ibonet" de Batisielles, a banda de l'excursió a Escarpinosa, també teniu la possibilitat d'arribar fins als refugis d'Estós i del Forcau, seguint la travessia circular que es coneix com a Ruta dels Tres Refugis.

Escarpinosa lakes offer one of the most beatiful landscapes in the Pyrenees. The route starts in the parking lot (1.300 m.) you'll find at the beginning of Estós Valley, where you arrive coming from Benasque. It's an easy hike and it will take you about 2 hours to get to the lakes (2.027 m.).

sábado, 5 de septiembre de 2009

El Camí de Cavalls de Menorca


El Camí de Cavalls és un camí costaner d'uns 220 km. de longitud que rodeja l'illa de Menorca. Es considera que els seus origens es remunten al segle XVIII, durant la dominació francesa de l'illa, i que va nèixer amb la funció estratègica d'unir les torres de defensa o talaies que vigilen el litoral menorquí. En els últims anys, s'ha lliurat una intensa batalla per obrir-lo al públic (molts trams passen per finques privades) perquè pugui ser utilitzat per excursionistes a peu, a cavall o en bicicleta. La situació que trobem a l'estiu del 2009 és que el camí està força senyalitzat (la marca és un pal de fusta amb una ferradura), però encara hi ha moltes tanques amb rètols de "propietat privada" que poden dissuadir a alguns visitants. Simplement, s'han de tornar a deixar ben tancades per evitar que surti el bestiar. En el futur seria desitjable que es facilités el pas en algunes zones perquè els caminants puguin fer sense problemas "La volta a Menorca", i que es construissin un parell o tres de refugis per passar-hi la nit. A la foto, el far de Favàritx, en un agreste i lunar paisatge de roques negres i mar embravit.

El Camí de Cavalls de Menorca es un camino costero de 220km. de longitud que rodea la isla de Menorca. Se considera que sus orígenes se remontan al siglo XVIII, durante la dominación francesa de la isla , y que nació con la función estratégica de unir las torres de defensa o atalayas que vigilan el litoral menorquín. En los últimos años se ha librado una intensa batalla para abrirlo al público (muchos tramos pasan por propiedades privadas), con el objetivo de que pueda ser utilizado por excursionistas a pie, a caballo o en bicicleta. La situación que encontramos en el verano del 2009 es que el camino está bastante señalizado (la marca es un poste de madera con una herradura), pero aún quedan muchas barreras con carteles de "propiedad privada" que pueden disuadir a algunos visitantes. Simplemente, se trata de dejarlas bien cerradas para que no salga el ganado. En el futuro sería deseable que se facilitara el paso en algunas zonas para que los caminantes puedan dar sin problemas "La vuelta a Menorca", y que se construyeran dos o tres refugios para pernoctar. En la foto, el faro de Fàvaritx, en el agreste nordeste menorquín.

The "Camí de Cavalls" is a coastal path, 220 km. long, surrounding the island of Menorca. This ancient road is believed to have been built during the French domination of Menorca, in the XVIIIth century, but it could be older. This trail was used to safeguard the coast and communicate the watch towers. After years of battles with the private owners to open the path to public use, actually most of it can be enjoyed on foot, bike or horseback. In the future, it would be a good idea to build two or three refuges, so visitors could be able to go for the "Tour of Menorca", without the obstacles still remaining today. In the picture, Fàvaritx lighthouse, in the beautiful and wild landscape of northeast Menorca.


   

dossarrios@gmail.com

domingo, 30 de agosto de 2009

Lac de Montoliu (Val d'Aran)

Excursión corta y al alcance de todos los públicos que permite conocer el Maubèrme, pico dominante de la aisladas montañas del norte de la Val d'Aran. Tenemos que ir hasta Bagergue, y desde allí seguir por la pista que lleva a la Borda dera Lana. Un poco antes de llegar cogeremos el desvío hacia las minas de Liat. Este tramo de pista (unos 7 km.) asciende de manera vertiginosa por encima del cauce del río Unhola, y no es nada aconsejable si no vamos en un 4x4. Dejamos el coche cerca del poste indicador del GR-211 que encontramos pasada la cabaña del Calhaus. El sendero comienza a ascender a la derecha, y luego vira a la izquierda ya de manera más suave. Nos llevará una hora escasa llegar al Lago de Montoliu (2.380m.), remontando un desnivel de poco más de 300 m. Desde allí, quien quiera seguir andando tiene un buen número de opciones: subir al Tuc de Maubèrme, conocer las vecinas minas abandonadas o remontar la Colhada Nera, con unas vistas espectaculares que incluyen el macizo de las Maladetas.

Excursió curta i a l'abast de tothom que ens permet conèixer el Maubèrme, el cim dominant de les aïllades muntanyes del nord de la Vall d'Aran. Hem d'anar fins a Baguergue i continuar per la pista que porta a la Borda dera Lana. Una mica abans d'arribar agafem el desviament que surt a la dreta cap a les Mines de Liat. Aquest tram de pista (uns 7 km.), s'enfila de manera vertiginosa per sobre del llit del riu Unhola, i no és gens aconsellable si no anem en un vehicle 4x4. Deixem el cotxe prop del senyal indicador del GR-211 que trobarem passada la Cabana des Calhaus. El sender puja cap a la dreta, i després tomba a l'esquerra amb un ascens més suau. El camí fins al Lac de Montoliu (2.380m.) no arriba a una hora, ens durà uns 50 minuts, amb un desnivell total de poc més de 300 m. Un cop allà, no falten les opcions per a aquells que vulguin seguir caminant: pujar el Maubèrme, visitar les mines veïnes abandonades o remuntar la Colhada Nera, que ens ofereix unes vistes espectaculars en totes dels direccions, amb el massís de la Maladeta al darrere.

martes, 25 de agosto de 2009

Dormir a la muntanya


Ara que encara queden uns quants mesos abans de que quedi tot cobert de neu s'ha d'aprofitar per passar alguna nit acampat a la muntanya. Aquestes són algunes de les nostres opcions preferides:

Ibón de Turmo, als peus del Posets, segon cim dels Pirineus.

Estanh Nere deth Forcalh, a la Vall d'Aran.

Al costat del refugi de Góriz, de camí al cim del Monte Perdido.

Als peus dels Infiernos (foto), amb el Midi d'Ossau retallat a l'horitzó.

Zones d'acampada de la Selva d'Irati.

Laguna de Majalaescoba, a Gredos.

lunes, 24 de agosto de 2009

Picos del Infierno


Maladeta, Tempestades, Infierno...Hay montañas cuyos nombres no auguran nada bueno. No es el caso de los Picos del Infierno. Su ascensión en verano no presenta grandes dificultades, aunque no es aconsejable para montañeros inexpertos. Nos enfrentaremos a muchas trepadas, el terreno está muy descompuesto y las personas con vértigo pueden pasar un mal rato. Hay diversos pasos aéreos y por ese motivo, no es aconsejable ir demasiado cargado.
Salimos del refugio Casa de Piedra, en Baños de Panticosa, a 1.630 metros de altitud. Detrás y a la derecha del refugio encontraremos enseguida señales del GR-11 que nos llevarán en ascenso constante acompañando las aguas del río Caldarés. La cuesta más empinada es la llamada subida del Fraile, que nos conduce hasta el Embalse de Bachimaña Bajo, donde se levanta el nuevo refugio de Bachimaña. La senda deja el embalse a la derecha y sigue ascendiendo. Bordeamos también en altura el ibón superior de Bachimaña, y ya en dirección oeste, nos acercamos a los impresionantes Ibones Azules. En sus aguas se reflejan los Infiernos, ofreciéndonos un espectáculo único (foto). En el collado del Infierno (2.721m.,4 h. aprox. desde Panticosa) abandonamos las huellas del GR-11, que se dirige hacia el collado de Piedrafita bordeando el ibón de Tebarrai, uno de los más bonitos del Pirineo. Para ascender hacia los Infiernos deberemos seguir los hitos que salen a nuestra izquierda. En este tramo tendremos que utilizar la manos en algunas trepadas. En 30-45 min. llegamos al Garmo Blanco, que no llega a los tres mil metros. Hasta la cumbre del Infierno Occidental o Norte nos espera la parte de la ascensión que puede resultar más complicada. Algunos prefieren descender hasta la veta blanca de mármol que veremos más abajo y subir por allí. Otros cruzan por la cresta, aunque la caída a ambos lados nos hará disuadir si tenemos algo de vértigo. Lo más aconsejable, a nuestro entender, es progresar a la derecha de la cresta y por encima de la veta de mármol. Hay que seguir hacia el pequeño collado que tenemos delante, y una vez superado, giramos a la izquierda y con alguna trepada llegamos a la cumbre del Infierno Occidental (3.073m.). Para ir desde este punto hasta el Infierno Central y más elevado (3.083m.) cruzamos la mítica Marmolera. A pesar de su fama, y de los abismos que se abren a los dos lados, el paso es lo suficientemente ancho y el terreno es firme. La roca blanca permite un fácil agarre, no como las piedra descompuesta de pizarra rojiza que sufrimos en la práctica totalidad del recorrido. Para llegar hasta el último Infierno, el Oriental o Sur (3.076m.), sólo tenemos que descender un pequeño collado para remontar después con alguna trepada. Desde el Cuello del Infierno, culminar los tres picos nos puede llevar 1h 30min.-2h. Dependerá mucho de la velocidad que queramos imprimir a nuestro recorrido, ya que lo habitual es detenerse en cada cima.
La vista desde los Infiernos es absolutamente espectacular. Podremos distinguir el Vignemale, el Balaitús o el Anayet, y la caracterísitica forma del Midi D'Ossau dominando el horizonte. A nuestros pies, muy pequeño, vislumbraremos Sallent de Gállego y, más al norte, la estación de esquí de Formigal.
Si no queremos hacer el camino de vuelta por el mismo itinerario, podemos descender hacia los ibones de Pondiellos y la Basa de la Galabrosa, a los pies del Garmo Negro, y desde allí enlazar con el camino de bajada a Panticosa atravesando el cuello de Pondiellos. Para descender a los ibones de Pondiellos tenemos que situarnos en el collado que hay entre el Infierno Central y el Oriental. Encontraremos algún hito, pero hay que tener cuidado. El terreno es resbaladizo, la pendiente pronunciada y hay un riesgo importante de caída de piedras. El último tramo hasta los ibones recorre un canchal muy descompuesto que puede hacerse eterno.
Como conclusión, los Infiernos son unos picos altamente recomendables por su belleza y el por el carácter único que les otorga la Marmolera. Las vistas justifican el desnivel que tenemos que superar (1.453m.), y la ruta nos ofrece además la posibilidad de hacer tres "tresmiles" seguidos. Sin embargo, no es aconsejable para montañeros principiantes e inexpertos, o con miedo a los pasos aéreos.

   

dossarrios@gmail.com

miércoles, 19 de agosto de 2009

Preparando la ruta a los Infiernos


Juliol va ser un bon mes per a la muntanya i els viatges, però es van acabar les vacances! Ara, després de tres caps de setmana de guàrdia a Madrid, i encara que només sigui per dos dies, tornem als Pirineus!!!!!!


El plan es subir el sábado a los Infiernos desde Baños de Panticosa, y el domingo, depende de como lo veamos, subir al Garmo Negro. Como el viernes llegaremos tarde y no nos dará tiempo de acampar, la intención es dormir en el histórico refugio Casa de Piedra. Cuando se decidió reconstruir el balneario y hacer un hotel de lujo en la zona, se tomó la decisión de derruir el refugio, porque se consideró que el ambiente mochilero y montañero no quedaba bien en un entorno tan fashion. Pero llegó la crisis, las obras se paralizaron, y de momento ahí sigue el refugio, enmedio de las grúas. Mientras tanto, se sigue construyendo más arriba el refugio de Bachimaña, en los ibones del mismo nombre. Se supone que sustituirá a la Casa de Piedra. Nosostros ya subimos hasta el collado del Infierno (2.721m.) cuando hicimos el GR-11, pero no a los picos el Infierno(3.073m., 3.083m. y 3.076m.) Esta vez vamos a ser un grupo de unos ocho, una multitud! En la foto, a la izquierda, picos de los Infiernos. Caminando al lado de los Ibones Azules camino del collado del Infierno durante la Travesía Transpirenaica (GR-11).

domingo, 9 de agosto de 2009

"Bajo los cielos de Asia"


Iñaki Ochoa de Olza tenía este libro de memorias prácticamente listo para publicar cuando le sobrevino la muerte en el Annapurna. Ha tenido tanto éxito que la tirada del Diario de Navarra se ha quedado corta. En Madrid lo fuimos a buscar a Desnivel para el regalo de Sant Jordi y estaban agotados. Nos pusieron en lista de espera, y al final lo conseguimos a finales de julio. Tenían todavía a cuarenta personas pendientes de recibirlo. Es un libro muy recomendable, escrito con mucho sentimiento y que engancha hasta el final. Y las fotos, muchas del propio Iñaki, no hacen sino mejorarlo. Entre todas ellas, nos quedamos con la imagen de las huellas en la nieve, en un viaje que parece infinito y que se pierde en la niebla. Y con las palabras de Bob Dylan que la acompañan: "No, no hay nada que yo pueda desear. Sólo quiero que regreses a mí, intacto, desde el otro lado de ese océano solitario". En la foto, Marta bajando desde Peña Ezkaurre a Izaba, a los pies del valle de Belagua, donde cuenta el montañero navarro que un día de otoño, siendo un niño, salió a dar una vuelta "y resultó que allí estaban mis sueños".

lunes, 3 de agosto de 2009

La màgia de l'idioma islandès


Diuen que a Islàndia gairebé la meitat de la població creu en l'existència de trolls, elfs i altres éssers mitològics. "Huldufölk", o la gent amagada, els anomenen. Fins i tot expliquen que el traçat d'alguna carretera s'ha arribat desviar per no passar per sobre d'un grup de pedres de formes estranyes, no fos cas que es tractés d'una família de trolls. A Islàndia tot té un punt de màgia, començant per la seva llengua.


La lengua islandesa ha cambiado poco con los siglos y los habitantes de esta isla remota son capaces de entender las sagas escritas hace 900 años. La magia de un viaje a Islandia comienza con el idioma. Es un país donde los hermanos tienen diferente apellido en función de su sexo. Si Ýmir es hijo de Jón se llamará Ýmir Jónsson (hijo de Jón). Pero tiene una hermana, Helga, por ejemplo, el apellido de la niña será Jónsdóttir, Helga Jónsdóttir (hija de Jón). Una buena manera de practicar el idioma son los nombres de las múltiples e impresionantes cascadas de la isla: Gullfoss (la cascada dorada), Seljalandfoss (la cascada de la tierra que se vende), Svartifoss (la cascada negra), Hjialpfoss (la cascada de la ayuda), o Godafoss (la cascada de los dioses).

Icelandic language hasn't change much in the last centuries, and people is able to read the sagas, stories written more than nine hundred years ago. One of the curious facts about Icelandic language is that brothers and sisters don't have the same family name or surname.Ýmir, son of Jón, will be called Ýmir Jónssón (Jón's son). But if he has a sister named Helga, she'll be called Helga Jónsdóttir (Jón's daughter). A good way to practice the language is paying attention to waterfalls names. Gullfoss is the golden waterfall. Seljalandfoss, the land in sale waterfall. Svartifoss, the black cascade, Hjalpfoss, the help cascade, and Godafoss, God's waterfall.

sábado, 1 de agosto de 2009

Buscant balenes


A l'antic port de Reykjavíc ("la badia fumejant") hi ha moltes companyies de vaixells que es dediquen a l'observació de balenes. Val la pena, perquè se'n troben moltes sense haver d'anar massa mar endins. Una altra història són els frarets, els característics ocells d'Islàndia que es distingeixen pel seu bec vermell, groc i blau. Són tan petits que és difícil veure'ls bé! Ja de tornada, al mateix port hi ha diversos establiments on es pot menjar fraret, balena (amb textura de bistec) i una gran varietat de peixos. Després del fred que es passa en els vaixells, és molt recomanable la crema de marisc.


Desde el antiguo puerto de Reykjavíc ("la bahía humeante") parten muchos barcos dedicados a la observación de ballenas. Vale la pena, porque se encuentran muchas sin tener que alejarnos demasiado de la costa. Otra historia son los frailecillos, ave característica de Islandia de pico rojo, amarillo y azul. Son tan pequeñas que es difícil verlas. De regreso, en el puerto hay diversos establecimientos donde se puede comer ballena (con textura de bistec), frailecillo (pobre animal!) y una gran variedad de pescados. Después del frío del barco se agradece la crema de marisco.


Whale watching


Departing from Reykjavíc ("the smoking bay") old harbour, there are a lot of ships which go whale watching. It's worth it, because you can find a lot without getting to far from the coast.

It's not the same for the puffin, the typical Islandic bird with a colorful bill. They are so small that it's difficult to see them! Back to the harbour, you'll find different places to eat whale, puffin and different kinds of fish. Don't miss the crab soup to warm up after the sailing.

jueves, 30 de julio de 2009

Conclusions trekking Landmannalaugar

Altament recomanable, per la bellesa i varietat dels paisatges. No es necessiten gaire dies (4 per a la ruta tradicional i 5 o 6 afegint l'ampliació a Skógafoss, amb un total de 80 km.), i el nivell és accessible per a totes les persones mínimament acostumades a caminar. L'unic tram més muntanyenc i amb més desnivell és el que porta al refugi Fimmvörduháls. De fet, ens sorprendrà que les etapes són força curtes, d'uns 12 km. quan en molts altres trekking són com a mínim d'uns 20 km. En aquest cas s'ha de tenir en compte que els refugis són relativament a prop uns dels altres perquè les condicions meteorològiques poden fer que una caminada fàcil és converteixi en una complicada travessia enmig de la boira, la pluja i el vent. Els refugis s'han de reservar amb molta antel.lació i són molt bàsics, amb habitacios compartides de lliteres individuals o dobles. Hi ha una cuina d'ús lliure, però no tenen bar ni restaurant. Només al començament i al final (Landmannalaugar, Thorsmörk i Skógafoss) podem comprar alguna cosa de menjar, però hi trobarem molts pocs productes. Els lavabos estan fora del refugi, i exceptuant Hrafnttinnusker i Fimmvörduháls, tots tenen dutxes amb aigua calenta de pagament. També es pot acampar però només en les zones d'acampada fora dels refugis, i sense dret a utilitzar la cuina del refugi. Per tant, s'ha de portar fornell. Davant de les dificutats d'infrastructura que presenta el trekking, una opció es fer-ho amb una agència. D'aquesta manera, anirem carregats amb tota la roba i el sac de dormir, però ens estalviarem la tenda i tindrem assegurat llit i menjar als refugis. Hi ha una agència molt especialitzada en Islàndia i altres zones polars.

Llibres y guies
Islàndia, l'illa secreta. Ed. Brau (2005)
Islandia Lonely Planet
Islandia, guía básica para descubrir el país ECOS Travel Books (2011)
- Ebook Islandia, guía básica para descubrir el país ECOS Travel Books (2013)


Muy recomendable por la belleza y variedad del paisaje. Es un trekking corto (4 días la ruta tradicional y 5 o 6 sumando la ampliación a Skógafoss, con un total de 80 km.) y el nivel es accesible para todas las personas mínimamente acostumbradas a caminar. Sólo el tramo hasta Fimmvörduháls es más montañero y con un desnivel considerable. Nos sorprenderá que las etapas son cortas (unos 12 km.) cuando en muchos otros trekking siempre están por encima de los 20 km. Ésto es debido a que las condiciciones meteorológicas pueden convertir un paseo a priori fácil en una complicada travesía enmedio de la lluvia, la niebla y el viento. Los refugios se han de resevar con mucha antelación y son muy básicos, con habitaciones compartidas de literas de una o dos plazas. Hay cocina de uso libre pero no tienen ni bar ni restaurante, y sólo se puede comprar algo de comida en Landmannalaugar, Thorsmörk y Skógafoss. Los lavabos están siempre fuera, y todos los refugios, excepto Hrafnttinnusker y Fimmvörduháls, tienen duchas con agua caliente de pago. Se puede acampar, pero sólo en las zonas de acampada fuera de los refugios, y sin poder utilizar la cocina. Ante las dificutades de infraestrutura de este trekking, tenemos la opción de hacerlo con alguna agencia. Cargaremos con el saco y todas nuestras pertenencias, pero al menos nos ahorraremos la tienda, la comida y el hornillo. Existe una agencia muy especializada en Islandia y otras zonas polares.

Libros y guías
La isla secreta. Un recorrido por Islandia Ediciones B (2002)
Islandia Lonely Planet
Islandia, guía básica para descubrir el país ECOS Travel Books (2011)
- Ebook Islandia, guía básica para descubrir el país ECOS Travel Books (2013)


Landmannalaugar trekking: conclusions

Highly recommended for the its beauty and diversity. It's not a long trekking (4 days for the traditional route and 5-6 days if we go to Skógafoss; total distance 80 km.). Level is accessible for all persons used to walk, and the only part more complicated is the one leading to Fimmvörduháls refuge. Distance between refuges is shorter than in other trekkings, but that's because meteorological conditions. An easy path can become a problem with strong rain, mist and wind. Refuge are very basic ans simple, with shared roooms and a free use kitchen. Reservations have to be made a lot of time in advance. Bathrooms are outside, and all of them, except Hrafnttinnusker and Fimmvörduháls, have showers where you pay for hot water. It's possible to camp, but only in the allowed areas, and not using the refuge kitchen. You can buy some food in Landmannalaugar, Thorsmörk and Skógafoss, but you won't find many products.


   

dossarrios@gmail.com

martes, 28 de julio de 2009

Sexta y última etapa: Fimmvórduháls - Skógafoss

Gran cascada de Skógafoss

Fimmvórduháls - Skógafoss
Etapa de descenso que no presenta ningún problema. Bajaremos desde una altura de 1.078 metros hasta la gran cascasa Skógafoss, prácticamente al nivel del mar. El paisaje es espectacular, un fantástico regalo para despedirnos del trekking. A lo largo del descenso disfrutaremos de las más de veinte cascadas del río Skógá. La más impactante es la última, con sus 63 metros de caída. Allí nos reecontraremos con las decenas de turistas y autocares que dan la vuelta a la isla visitando los lugares más accesibles y conocidos. Sin embargo nosotros habremos podido descubrir una Islandia diferente, la de las tierras salvajes y solitarias donde sólo se adentran los que están dispuestos a cubrir los 80 km. de este trekking, sin duda, uno de los más recomendables del mundo.

1 - Landmannalaugar- Hraftinnusker
2 - Hraftinnusker - Álftavatn
3 - Álftavatn - Ermstrur
4 - Ermstrur - Thórsmörk
5 - Thorsmörk - Fimmvörduháls
6 - Fimmvórduháls - Skógafoss


Fimmvórduháls - Skógafoss
Etapa de descens, que no presenta cap problema. Baixarem des d'una altura de 1.078 m. fins a la gran cascada Skógafoss, pràcticament al nivell del mar. El paisatge és espectacular, el millor regal possible per acomiadar-nos del trekking. Al llarg del descens gaudirem de les més de vint cascades del riu Skógá. La més impactant, l'última, amb 63 metres de caiguda. Allà ens retrobarem amb les desenes de turistes i autocars que fan la volta a l'illa pels indrets més coneguts i accessibles. Nosaltres, però, haurem pogut descobrir una altra Islàndia, la de les terres solitàries i salvatges on només s'endinsen els que estan disposats a caminar els 80 km. d'aquest trekking, sens dubte, un dels més recomenables del món.

1 - Landmannalaugar- Hraftinnusker
2 - Hraftinnusker - Álftavatn
3 - Álftavatn - Ermstrur
4 - Ermstrur - Thórsmörk
5 - Thorsmörk - Fimmvörduháls
6 - Fimmvórduháls - Skógafoss


Fimmvórduháls - Skógafoss
We'll go from 1.078 m.high to sea level, where we will see the incredible Skógafoss cascade. The last part of the trekking is easy, and we'll be able to enjoy the more than twenty cascades of the Skógá rivers before it goes to the sea. The most georgeous one is Skógafoss, almost 63 metres high. There we'll find the groups of tourists and buses which travel around the island visiting the most known and accessible places. But we'll have discovered another Iceland, the wild and lonely lanscape only visible for the ones going onto this 80 km. trekking, surely one of the best in the world.


1 - Landmannalaugar- Hraftinnusker
2 - Hraftinnusker - Álftavatn
3 - Álftavatn - Ermstrur
4 - Ermstrur - Thórsmörk
5 - Thorsmörk - Fimmvörduháls
6 - Fimmvórduháls - Skógafoss


   

dossarrios@gmail.com